El viatge d'en Lucien

Asseguts, una desena de joves contemplen en silenci el capvespre de Kampala. Tots són refugiats congolesos i es saluden mentre es donen el condol per la mort d’en Bisimana Lucien. Han vingut a la vetlla d’un amic, quasi un familiar. Estan al balcó compartint la calma, un bé preuat a la capital d’Uganda, només trencada per un altaveu des d’on sonen cançons d’amors impossibles, d’estima a una terra llunyana, de somnis que són això, somnis.

En Lucien era un músic i activista per la pau congolès que vivia refugiat a Kampala des de feia cinc anys. Molt conegut dins de la comunitat del seu país, havia mort just després del seu primer viatge a Bukavu, la seva llar del Congo on encara no havia tornat des de que va marxar. A Uganda, s’havia abocat a teixir xarxes de suport per joves refugiats com ell, de 29 anys, per tal de tenir una arribada menys complicada al país d’acollida. Però sempre tenia el cap a l’altra banda de la frontera, al sud del llac Kivu, d’on va haver de fugir perseguit.

Una nit de principis d'agost va ser víctima d'un assalt violent a Kampala, al barri de Nsambyia. Havia passat menys d’un mes des de la seva curta visita a Bukavu. Va morir el 14 d'agost, quan després d'una setmana entre hospitals el seu cos va dir prou. Al tenir l'estatus de refugiat no van voler atendre’l d'urgències i li van demanar més de 4 mil euros pel tractament, una quantitat impossible d'ajuntar per la seva família. Quan finalment van arribar a un acord amb l'hospital, ja era tard, els cops rebuts al cap durant l'assalt es van convertir en mortals. Una simple targeta que l’identificava com a refugiat el va sentenciar.

El viatge d’en Lucien comença un divendres a la tarda a principis de juny, ja arriba el cap de setmana i a Kampala comencen a desenredar-se els eixams de motocicletes. A la part alta de la ciutat ressonen els cants de de l'oració, la principal mesquita està a escassos metres. Des d'una finestra que dona a un carreró, en Lucien observa el trànsit mentre espera els assistents de la reunió setmanal. Ell, com sempre, es presentarà davant dels participants: "El meu nom és Bisimina Lucien, sóc de la República Democràtica del Congo i visc a Uganda com a refugiat des de fa 5 anys". En Lucien és qui dinamitza el Rendevouz Family Youth Group, que a través de la música, el teatre i les sessions de grup, reuneix a joves refugiats per posar en comú les seves vides. Provenen de diferents països que han viscut conflictes armats les últimes dècades, com el Sudan del Sud, Somàlia o el Congo. Cada un amb una experiència diferent, els uneix la seva condició de refugiats a Uganda, un país nou i divers per ells. Però com resumeix Bisimina Lucien, "ser un refugiat no ha de ser el final de la teva vida, sinó que és un pas més, potser enrere, però no l'últim." Tot i així, el seu gran projecte era tornar, encara que fos momentàniament, a Bukavu. Els seus objectius eren ben clars: soldar de nou relacions amb activistes de la zona i iniciar projectes en xarxa pel desenvolupament del territori. I després de molts preparatius, ho va fer per una setmana en ple juliol. “Ha estat una oportunitat increïble per a mi. Ara ja estic pensant en properes ocasions per tornar i explicar el que passa de veritat al Congo”, deia un cop ben tornat a Kampala.

Al menjador de casa, en Lucien té els ulls enganxats a la pantalla de la televisió amb els seus dos nebots a la falda. D’aquí una setmana estarà de nou al Kivu, però de moment és dissabte i hi ha futbol. Avui juga la selecció del Congo el seu primer partit de la Copa d'Àfrica 2019. I encara que el resultat ja és advers des de la primera part, no es mou de la butaca. El seu germà Caleb, amb qui comparteix casa, fa estona que s’ha retirat a l’habitació “per no patir més”, diu. Tot d'una treu el cap de nou, amb tan mala sort que Uganda anota el segon gol. Al barri de Nakulabye on viuen poca gent celebra els gols, molts dels seus habitants provenen de països veïns, entre ells del Congo. Un cop acabat, relata que “el que més em va sorprendre quan vaig arribar a Kampala per primera vegada va ser la incomprensió cap al que suposa ser un refugiat i els prejudicis que comporta. Es pensaven que no era capaç de fer res per mi mateix”. Tot i així, cinc estius després mantenia que “l'activisme és una condició que un porta incorporada”, i per tant conclou que “com a persones hem de sortir i dir: d'acord, aquesta és la condició en la que vivim, però hem de sobreviure en aquest nou país.”

El seu dia a dia a Kampala era un no parar, com la ciutat. Però sempre trobava temps per exercir de referent per a nois que just havien arribat al país, com en Chris, de 21 anys. “No sé què faré ara sense ell. Era el que tenia cura de mi, el que vigilava que no em fiqués en problemes, qui em guiava i em donava exemple. Em sento orfe ara mateix”, repetia en Chris el dia de la seva vetlla. Però si es donava la casualitat que en Lucien tenia un dia tranquil, una cervesa veient un partit de futbol o la música, el seu acompanyant més fidel des de jove, sempre eren una bona opció.

Després de passar sis mesos dormint en una església, aprenent de zero l’anglès i el luganda, la llengua principal d’Uganda, va començar a vendre quincalla, joies fetes d'acer inoxidable banyades en color daurat. “Només perquè era congolès em pagaven com si això fos or real, es pensen que si ets del Congo directament tens minerals!“, deia mentre se li escapava el riure recordant les seves petites estafes. No va ser difícil trobar compatriotes amb qui teixir relacions i reprendre l’activisme, ja que segons l'Agència de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), Uganda acull un total de 1.3M de refugiats, fet que suposa una mica més de el 3% de la població total. La majoria d'ells es concentren en camps de diferents ONG i la mateixa ACNUR, però a Kampala hi viuen més de 70 mil. De tots ells, gairebé el 30% provenen de la República Democràtica del Congo, com en Lucien. Amb un petit grup de persones refugiades, van començar a aplegar-se als carrers o petits locals per cantar i així recordar els seus orígens. D'aquí va néixer el projecte de Rendevouz Family Youth Group a Nsambyia, el barri de Kampala on va recomençar la seva vida i que, a la vegada, va ser on el van atacar i va acabar tot a mitjans del plujós agost. El seu principi i final a Uganda.

El llac Kivu és font de grans riqueses culturals i minerals. Però per en Bisimana Lucien la major de totes elles eren els zambaza, uns peixets de la mida d'un dit petit que només es pesquen als mesos d’estiu. En el seu primer dia al Congo després de 5 anys, en Lucien s'abalança sobre ells mentre els acompanya amb posho, la pasta de blat de moro local. Amb la boca plena i davant de la seva germana Yvette, no para de dir que «ara sí que estic al Congo, ara sí». Menjar en una taula amb la seva germana gran, el seu cunyat i els sis nebots, un plaer que va trigar més d'un lustre a tornar a degustar. Una eternitat, i més quan la comunicació es fa molt feixuga, ja que l’electricitat arriba a les cases en comptagotes. La mare d’en Lucien va morir quatre anys enrere i, a causa del complex sistema de comunicació amb la família, es va assabentar de la seva mort per fotos penjades a Facebook.

En Lucien va travessar el llac Kivu en ferri des de Goma, de nord a sud, desfent el seu camí de fugida cinc anys enrere. De forma directa, va anar a casa el seu pare i la primera abraçada és per donar-se el condol. Després, rialler i sorprès encara, el pare cau relaxat a la butaca mentre repeteix de forma afectuosa: “Luciano, Luciano... aquí una altra vegada.” Les visites, com no pot ser d'altra manera, es succeeixen. Totes acompanyades dels seus estimats zambaza i alguna que altra cervesa tèbia. El seu pare viu a Nyawera, un barri de Bukavu sense electricitat ni aigua com tants d'altres, però que té una bona consideració dins de la ciutat. El carreró per accedir a casa són unes escales que travessen de forma vertical l’empinat veïnat, travessat per cables on anys enrere circulava l’electricitat. Serpentejant cap avall, i ja passada la casa d’en Lucien, s'arriba fins a un camp de futbol on des de que surt el sol fins que declina és l'epicentre de l'activitat. Bars, botigues per carregar el mòbil i parades de menjar s'arremolinen al seu costat. La pilota rodona domina la immensa majoria de l'oci. Però tot i que de nou passeja pels seus espais de confort, recordava que “no em vaig sentir segur en cap moment, sabia que em posava en cert perill, però era una oportunitat per mi i havia de fer-ho.” No sabia del cert si les autoritats encara el seguien buscant.

En un dels extrems de Bukavu, al barri d’Ibanda, va ser on tot va canviar. Amb sis companys músics de la universitat van formar el grup Activists Alive. Van ser les últimes persones amb les que va estar al Congo, d'un dia per l'altre va passar de ser un estudiant de Llengües i Humanitats a ser un refugiat a Uganda. Ara, passejant prop del llac, en Lucien recorda que “volíem veure un Kivu sense violència, sense cap abús contra els drets humans.” A través de música, “advocàvem i promovíem la capacitat de lideratge de cada un de nosaltres i propagàvem aquest poder a tota la comunitat”, recorda. Els assajos els feien a l'Ateneu d’Ibanda, el seu antic institut a tocar de l’aigua del llac. Ara hi entrava de nou. L'última vegada que va trepitjar l’edifici va ser atacat per uns desconeguts, suposadament policies.

El Congo, des de finals dels anys noranta ha vist com la violència armada ha tingut un gran impacte sobre els civils. El cop d'estat contra el dictador Mobutu Sese Seko el 1996, primer, i el posterior assassinat del successor Laurent-Desiré Kabila el 2001 van desencadenar una sèrie de guerres amb actors tant interns com externs. Segons el Comitè Internacional de Rescat (IRC), més de cinc milions de persones van morir per la violència i les fams provocades pels conflictes. Al Kivu Sud, un dels focus principals del conflicte, sembla haver-se consolidat la calma, però com relatava en Lucien, "calia que algú parlés de pau, veure que no hi havien tantes diferències entre uns i altres i trobar espais on poder debatre sobre això".

El seu grup Activists Alive, on en Lucien era percussionista, cantava en kiswahili, francès i anglès. A l'inici de l'estiu de 2014 dos de les seves cançons van començar a sonar a la ràdio: Africa Amukeni, que significa «Àfrica desperta», i Freedom is Coming. “Criticàvem la guerra a Àfrica, mostràvem el cansament amb els nostres líders i defensàvem que cada persona de la comunitat havia de viure amb els mateixos drets”. Un dia van rebre un avís del rector de la seva universitat que deia: “Si no deixeu aquest tipus d'activitats tindreu problemes”. “En aquell moment és quan va començar la persecució”, sentencia en Lucien.

Al juliol del mateix any, un grup de persones sense identificar van aparcar el jeep davant de la classe on assajaven. Van entrar per la força i llançant gas lacrimogen mentre els integrants de la banda estaven practicant. “No vam poder fer res per protegir-nos, no estàvem preparats. Durant l’atac, un dels integrants va rebre l’impacte d’una bala i va morir davant nostre,” recorda en Lucien. Enmig de la confusió van ser tots arrestats i incomunicats tres dies en un espai fosc, que no era ni una presó oficial. Sense accés a advocats, "ja ens donàvem per perduts, crèiem que seríem enviats a la capital, Kinshasa, d'on no tornaríem mai". De forma sorprenent van ser posats en llibertat, el pare d'un dels integrants del grup era general de l'exèrcit i va intercedir, encara no saben com. La condició que els van imposar va ser que fugissin de Bukavu, del Kivu Sud i, finalment, del Congo.

Sense diners ni documentació van emprendre el viatge cap al nord. Tots els trajectes passen pel llac Kivu, així que es van acostar a les seves ribes i van creuar els dos-cents quilòmetres que separen Bukavu de Goma. Ni un adeu a la família, ni un missatge, la següent vegada que en Lucien es veuria amb el seu pare i germans seria al juliol de 2019. No podien tornar enrere ni quedar-se quiets, ja que “vam rebre un missatge dient que alguns policies van ser enviats a buscar-nos. Sabent això, com ens podíem quedar a viure al Congo?” Dos dels cinc components del grup van decidir que l'únic futur possible era creuar la frontera, un d'ells era en Lucien. La discussió va ser complicada, en Lucien recorda com la resta deien que “no podem convertir-nos en refugiats per res, no hem fet res. Aquí està el nostre país, les nostres famílies, aquí ho tenim tot.” Va ser l'última vegada que van estar els cinc junts. Des de llavors no van saber res més dels seus antics companys, només silenci. En Lucien, al costat d'un dels integrants del grup, es va dirigir a Bunagana, la frontera més propera amb Uganda. Van creuar de nit, amagats entre comerciants i treballadors. No van esdevenir refugiats per plaer ni per elecció, la seva decisió va ser presa com una reacció forçada per una situació violenta. Es van refugiar per salvar la vida, que va quedar fragmentada entre dos països.

Bukavu formigueja quan el sol s’alça, però de nit la calma és total, el fet que no hi hagi enllumenat condensa tota l'activitat durant el dia. Un dimecres fresc a primera hora en Lucien va pujar dalt d’una moto i va fer 100 quilòmetres d'anada i de tornada per visitar a activistes locals de Lwinja, que s'enfronten a l'empresa minera canadenca BANRO. Fa anys, els van expulsar de forma violenta de les seves cases per extreure or de les mines de la zona. De la mateixa manera, va reunir-se amb grups d’activistes contra la desforestació, a més de visitar zones rurals on les poblacions originàries batwa veuen amenaçades les seves terres i costums. Tot això per començar a teixir un futur projecte. En Lucien l’anomenava Kivu Media Development Program, un "mitjà de comunicació, audiovisual i amb reportatges sobre tot el que es fa per canviar les coses a la regió i així donar a conèixer exemples de lluita i nous lideratges.” Poc a poc tornava a teixir les seves xarxes de lluita.

"No veig el moment de poder tornar-hi una altra vegada", repetia de nou a la casa de Kampala. El seu viatge havia acabat i es mostrava eufòric: "Imagina, el meu pare no esperava tornar a veure’m més, i de debò que jo ja m'havia fet a la idea que no ens retrobaríem". Però amb el cap de nou a la seva actual llar, i assumint que encara no era possible tornar de forma definitiva a Bukavu, advocava per "continuar amb el meu compromís amb els joves refugiats, continuar com a mentor sobre els seus drets, intentar obrir les seves ments i ajudar-los a ser més independents".

La seva mort va tallar de cop els seus plans i aspiracions. Vetllant-lo, desenes de joves explicaven les seves històries amb ell, de quan els va ajudava a redactar un currículum, de quan practicaven l’anglès amb ell entre rialles. Els seus últims missatges amb en Chris, el seu protegit, van ser per programar una altra visita al setembre a Bukavu i desenvolupar encara més la idea d'un mitjà de comunicació transformador. A casa seva, on li van donar un últim adeu en comunitat, dies abans, reflexionava sobre les vides de cadascú: "Sempre penso que les imatges i les paraules poden portar-nos a les accions de canvi i a lluitar contra les desigualtats", deia pausat. “Hi ha moltes històries que no s'expliquen, les persones tenen infinitat d'experiències i no sabem com expressar-les, com usar-les per donar un impacte i canviar les coses", repetia, sent el seu tema de conversa favorit. Històries invisibles que, com la de Bisimana Lucien, ara són recordades pels seus companys per donar inspiració i poder.